«Una història d’amor en cartes» és el subtítol que l’edició anglesa va donar a la correspondència entre Rainer Maria Rilke i Lou Andreas-Salomé, una relació epistolar que durà prop de trenta anys, de 1897 a 1926, amb algunes interrupcions, i que consta, de les que es conserven, de 199 cartes: 134 de Rilke i 65 de Lou. Existeixen llacunes en la correspondència, sobretot en l’etapa inicial, de maig de 1897 a febrer de 1901, quan Lou va decidir posar fi a la relació de parella i proposà cremar les cartes, cosa que ell va fer, però no pas ella, que en conservà un bon feix. Des de la represa de la correspondència, el juny de 1903, se n’han perdut almenys 13 de Rilke (una desena part) i 35 de Lou (un terç).

La selecció que n’hem fet vol mostrar l’evolució de la relació que mantingueren, tal com ells la van viure, així com el constant neguit creatiu i la necessitat de suport de Rilke en tots els sentits. D’entrada, sembla significatiu que Rilke no trigués gaire a canviar el tractament de vós pel de tu a les cartes i, sobretot que, animat per ella, també deixés aviat de signar René per adoptar el nom més masculí de Rainer.

És una tria que creiem prou reveladora d’una prosa d’alt nivell i plena de sensibilitat que en ocasions voreja la poesia. L’estil emprat en les cartes, sobretot per part de Rilke, és sovint em- fàtic i grandiloqüent, fet de llargues frases subordinades que, en ocasions, se serveix d’una expressió més pròpia del llenguatge parlat. És un estil tot en relleu i força, d’una prosa elegant, precisa i plena de metàfores tan sorprenents com encertades.

L’esforç per ser fidels a l’original ha requerit una traducció molt treballada, que conté girs sintàctics avui poc usuals i arcaismes que poden suposar, per al lector, un temps d’adaptació que es veurà àmpliament compensat per la riquesa literària d’aquests textos. El llibre que aquí presentem s’afegeix a altres obres de Rilke ja publicades en català, com ara Cartes a un jove poeta (Edicions 62, 1995, traducció d’Antoni Pascual), Històries del bon Déu (Límits, 2009, presentació i traducció de Ramon Farrés), Els quaderns de Malte (Viena Edicions, 2010, traducció de Jordi Llovet) o els poemes traduïts per Joan Vinyoli.

Però la correspondència entre Rilke i Lou no parla només d’amor, sinó també –sobretot– del que els afectava més personalment. Els llocs visitats, la naturalesa, els paisatges, les ciutats, les diferents residències, les arts i els artistes, que coneixien o volien conèixer, el teatre, els concerts, els projectes d’estudis, les successives obres del poeta, les seves pors, angoixes i ma- lalties, la seva dona Clara, la seva filla Ruth, el marit de Lou, la psicoanàlisi, els conceptes de realitat i de veritat, Déu i la religiositat, el sentit de la poesia o la raó de ser del poeta són els principals temes que apareixen al llarg dels seus escrits.

Rilke està sempre en demanda, en dependència permanent. Una carta d’ella ve precedida, en general, d’una o més cartes d’ell. Per contra, el cas invers pràcticament no es dóna. Als primers temps de la relació, ell li demana presència, afecte, atenció, dedicació. Un cop deixen de ser parella (aquí sí a iniciativa d’ella), i superat l’apocament inicial en restablir-se la corres- pondència, les peticions passen a ser més de suport anímic i artístic, de consell permanent, de seguiment i benedicció de la seva obra, i de mantenir l’esperança de poder trobar-se en algun moment. En aquest sentit podem dir que, des d’un punt de vista extern, existeix un clar desequilibri pel que fa a les aportacions de l’un cap a l’altre en la seva relació epistolar.

Rilke atribuïa el mateix valor a les cartes que a la seva obra literària. En elles bolca les seves reflexions, dèries, estats d’ànim, estat físic, projectes vitals i artístics, anàlisis, circumstàncies del moment, descripcions de ciutats, de paisatges o de l’obra de determinats artistes com Rodin o Cézanne, amb un nivell de detall que, de vegades, semblaria que està fent una dissecció de la realitat per extraure’n els detalls més «insignificants». Sovint va traslladar a l’obra literària visions, reflexions i inquietuds presents ja en la correspondència, que podria així ser considerada una mena de laboratori d’assaig, imprescindible per conèixer millor el poeta com a persona i com a autor.

Es van conèixer a Munic el maig de 1897 durant una representació teatral. Ell era un jove estudiant de 21 anys acabat d’arribar de Praga que, havent publicat ja algun escrit, ambicionava ser poeta, i ella una dona amb inquietuds intel·lectuals i artístiques, de 36 anys, casada amb Friedrich Carl Andreas, i que ja havia publicat també alguna obra. Certament la seva va ser una història d’amor, per bé que molt especial. Van ser prop de trenta anys d’una relació que començà per un amor a primera vista, tres anys de joie de vivre com a amants i companys, fins que Lou va decidir rompre, a principis de 1901, en adonar-se que ja no podia seguir assumint tants rols alhora (mare, parella, amant, germana, protectora, confident…) i que necessitaven, tant ell com ella, encara que no pels mateixos motius, retrobar la llibertat. Al cap de dos anys es restablí la correspondència fins a la mort del poeta, el 1926. En ella s’aprecia un creixement continuat del vincle privilegiat d’afecte, confiança, complicitat i proximitat que els unia, tot i ser dos caràcters gairebé contraposats, i malgrat la diferència substancial d’edat, d’orígens, de circumstàncies familiars, de formació, de gustos, d’interessos i sobretot d’actitud davant la vida i la manera com visqueren la seva relació.

Des del restabliment de la relació el 1903, Rilke i Lou es van veure cinc cops: el 1905 a Göttingen, on Rilke la va visitar; el 1909 a París, on el visita Lou; el juliol de 1913, novament a Göttingen; el setembre del mateix any a Munic, en el marc del congrés internacional de psicoanàlisi, on Lou li presentà Freud, i, per darrer cop, a l’estació de tren de Munic, l’1 de juny de 1919, on ella pressentí que no el tornaria a veure més.

Rilke i Lou van viure un període històric europeu i mundial excepcional, a cavall entre el final del xix i el principi del xx, per l’explosió política, científica, filosòfica i artística que va condicionar el nou segle. L’empremta de Marx, Darwin i Mendel començava a sacsejar sense pietat el vell ordre social mentre Planck i Einstein feien el mateix amb la física newtoniana i assentaven les bases de la ciència moderna que permetria l’inaudit desenvolupament tecnològic que avui coneixem. Per la seva banda, Freud creava les bases de la psicoanàlisi amb el «descobriment» de l’inconscient i la construcció de la seva complexa i sofisticada teoria de la personalitat humana. Les arts plàstiques recreaven la manera de mirar el món i de representar-lo, buscant noves formes d’expressió, primer amb l’impressionisme i després, de manera més radical, amb el cubisme, el dadaisme, el fauvisme i més tard el surrealisme. Lou i, sobretot, Rilke freqüentaven o mantenien correspondència amb la majoria dels grans noms de la literatura europea d’inicis del segle xx, com Marcel Proust, Thomas Mann, Paul Valéry, Stephen Zweig, Franz Kafka, Jens Peter Jacobsen, Émile Verhaeren, Boris Pasternak, Jean Cocteau o André Gide. En l’àmbit de la filosofia, l’enorme devastació de la Gran Guerra obligava l’home de principis de segle a confrontar-se a la desorientació per la pèrdua dels valors tradicionals sense altres de nous en l’horitzó per reemplaçar-los. Mentre Nieztsche proclamava que Déu era mort i apostava pel nihilisme, Kierkegaard donava naixement a l’existencialisme.

Rainer Maria Rilke va néixer a Praga el 4 de desembre de 1875, en el si d’una família que havia vist fracassades les seves ambicions d’ascensió social, marcada per un distanciament del matrimoni, que, de fet, es va acabar trencant. És sabut que la mare de Rilke volia una nena i que, decebuda i frustrada per la mort de la seva filla, el vestia amb roba femenina. En podem trobar la traça a Els quaderns de Malte: «Hi hagué un temps en què la mare desitjava que jo fos una nena». Era una dona preocupada només per les aparences i la mauleria de la falsa pietat. En una carta del 15 d’abril de 1904, Rilke confessa a Lou: «La mare va venir a Roma i encara hi és. La veig molt poc, però –tu ja ho saps– cada trobada amb ella és com una recaiguda…». El pare, Josef Rilke, potser per por que la seva dona convertís el minyó en una nena, va decidir enviar-lo a estudiar a l’escola militar de Sankt Pölten, probablement el lloc menys indicat per educar un poeta, però que marcà profundament el jove. Així ho explica a la seva amiga: «Et voldria dir, estimada Lou, que París ha estat per a mi una experiència semblant a la de l’escola militar. De la mateixa manera que aleshores em va agafar una gran estupefacció angoixosa, ara m’ha assaltat de nou un esborronament davant de tot això que, com en un estat de confusió indescriptible, es diu vida» (carta del 18 de juliol de 1903). I ella, que el comprèn més que no pas ell mateix, li respon per confortar-lo: «… és de la teva època de l’escola militar que un dia en sortirà la teva

obra. Ara t’ha arribat: el poeta que portes dins crea a partir de les pors de l’home» (carta del 22 de juliol de 1903). Deixà la institució a setze anys «amb un lliri a la mà», diu Mauricio Wiesenthal (Llibre de rèquiems), «regalant llibres de versos pels carrers de Praga i Munic. Per a convertir-lo en marbre caldrà, anys més tard, la titànica mà de Rodin».

Rilke, poeta errant, desarrelat i apàtrida d’esperit, va ser un buscador d’indrets. D’indrets impossibles que, sense excepció acabaven perdent, un rere l’altre, el seu encís inicial. Lloc, vida i obra, estretament vinculats en la seva trajectòria artística, conformen una unitat dins d’un període creatiu determinat. Catalitzadors de creació o refugis vitals, Rússia, París, Duino, Wolfratshausen, Worpswede i Muzot són llocs inseparables de la seva obra poètica. Una frenètica activitat viatgera el portà també a Espanya (Toledo i Ronda), Dinamarca, Suècia, Suïssa, Àustria, Bèlgica, Algèria, Tunísia, Egipte, la Provença francesa, la Toscana italiana, Roma i Capri, sense oblidar els nombrosos desplaçaments per tot Alemanya.

Si la soledat no és una opció quan es tracta d’un artista com Rilke, sinó que és una condició necessària i imprescindible, ell ja hi mostrava, d’entrada, una gran predisposició. Tot i això, els primers temps de la relació amb Lou van ser de passió amorosa, però l’allunyament imposat per ella, en patir el caràcter inestable i melancòlic del poeta i adonar-se, també, de la necessitat d’espai propi per possibilitar que sorgís l’ansietat creadora, va permetre a Rilke, progressivament, pressentir que la soledat era un requisit sine qua non perquè la seva obra poètica pogués advenir. Però l’exigència de la solitud no significa tan sols haver de viure en la tranquil·litat o en el silenci, sinó sobretot en el renunciament a les alegries i a les penes terrenals. Així ho entendrien, també, la seva amiga, protectora i mecenes Maria von Thurn und Taxis, acollint-lo en el seu castell de Duino perquè comencés a escriure-hi les Elegies (1912); Baladine Klossovska, Merline, el seu últim amor, que acceptà allunyar-se’n per permetre’n la finalització, deu anys més tard, en la solitud de Muzot, i Magda von Hattingberg, Benvenuta, jove pianista austríaca amb qui mantingué una breu però apassionada relació epistolar, sacrificada en benefici del seu art.

Tanmateix, l’amor és sempre present en el lirisme de Rilke; però a la vegada que el glorifica (amor suprem) en desconfia (amor humà): «No sóc d’aquells que l’amor consola. Està bé que així sigui. Què em seria, en efecte, més inútil al final que una vida consolada?». Perquè l’amor que perseguia era un amor ideal, i no la preocupació absorbent d’una relació de parella que el distragués de la seva missió creadora: «El treball és per si mateix amor, infinitament més del que l’individu pot suscitar en altri. És totes les formes d’amor». Malgrat això, viu en permanent contradicció: no pot reprimir sempre la necessitat de sentir-se estimat, però fuig quan l’afecte de la persona que l’atrau esdevé més segur. Conèixer una dona, seduir-la, estimar-la, li és fàcil; romandre amb ella, impossible.

En la seva correspondència, Rilke confessa la seva incapacitat per viure la quotidianitat d’una vida social i familiar: «…sempre que anhelava una altra realitat, una altra casa, persones

que em pertanyessin ben visiblement, coses quotidianes, com n’estava, d’errat.» (carta del 8 d’agost de 1903), i per assumir la convivència del matrimoni i l’educació d’una filla que li genera més estranyesa i desconcert que vertaders sentiments paternals: «…comprendre això nou que és la Ruth…» (carta del 7 de gener de 1905). La determinació per dedicar-se, en exclusiva, a la missió quasi divina de la seva obra poètica com a únic camí per accedir a una realitat autèntica i a una veritat que li sigui pròpia, el portarà a allunyar obstacles com la família, l’amor, l’ofici o la vida material: «És sempre el mateix: tan bon punt la vida em toca amb una de les seves realitats, em concerneix i em reclama, no fa sinó pertorbar-me.» (carta del 7 de gener de 1905).

Rilke va escriure una trentena d’obres de les quals destaquen: Primers poemes, Llibre d’hores, El llibre d’imatges, Cartes a un jove poeta, Nous poemes, Els quaderns de Malte, Elegies de Duino i Sonets a Orfeu. Va traduir també Baudelaire, Verlaine, Mallarmé, Anne de Noailles, Louise Labé i Paul Valéry. Innata va ser la certesa del somni de Rilke d’esdevenir poeta, si bé la seva maduració artística necessitaria de temps i d’encontres. A l’atmosfera romàntica i malenconiosa dels seus primers escrits succeiria, després d’uns anys en què vida i poesia giraren entorn de Lou (tots els poemes d’amor, entre 1897 i 1900, li foren dedicats), un període més profund, marcat per l’esplendor i la immensitat dels paisatges russos recorreguts en companyia d’ella i l’autenticitat de la seva gent (en contraposició a la decadència atribuïda a Occident), que el portaren cap a una major espiritualitat en la seva obra (Llibre d’hores, El llibre d’imatges). L’estada a París i la trobada amb Rodin, el 1902, comportarien dos elements diferenciats: d’una banda, l’impacte aclaparador de la gran ciutat i, d’altra banda, el descobriment de com l’escultor entenia el treball d’un creador: paciència, treball, treball i més treball, així com la inhibició personal de l’artista per interferir el mínim possible en la representació de la naturalesa o de l’objecte com a fenomen artístic (el que Rilke anomenarà Kunst-Ding, literalment «la cosa d’art»). Poc després, la pintura de Cézanne va refermar definitivament aquesta visió conceptual. L’àrdua escriptura d’Els quaderns de Malte, entre 1907 i 1910, va deixar-lo exhaust i va abocar-lo a una crisi creativa de quasi dos anys, fins a ensopegar, el gener de 1912, amb les primeres línies del que seria la primera de les deu Elegies de Duino. Completades el 1922, juntament amb l’escriptura febril dels Sonets a Orfeu, són les obres culminants del poeta, que trobà en el seu art un camí cap al misticisme i la transcendència, adquirint la seva lírica una dimensió filosòfica i metafísica en pretendre donar resposta a preguntes existencials.

En l’obra de Rilke, Déu i la Mort són temes centrals: «Senyor, dóna a cadascú la seva pròpia mort,…» (Llibre d’hores). Però el poeta parla d’una mort no medicalitzada. Ni tampoc recuperada per les religions, sinó d’una mort a la qual cadascú pugui donar-hi sentit, fer-se-la seva, apropiar-se-la. Una mort que maduri en nosaltres. El poeta ha de conscienciar els homes

en l’acceptació de la mort, entesa com a metamorfosi que ens eleva cap a una apoteosi; una mort que cal amansir perquè és la nostra única certitud.

Aquest camí d’acceptació és també un camí en solitari per a l’aproximació a Déu, que exigeix, un cop més, en una senda quasi monàstica, el renunciament total a qualsevol «felicitat humana» –tràgic destí del poeta– per consagrar-se a la recerca gairebé religiosa de la bellesa i de l’absolut. El Déu de Rilke, però, és un Déu fet pels homes. En el seu Diari florentí, diu: «Mentre aquest Déu viurà, restarem uns infants, uns menors. Cal permetre-li de morir un cop. Perquè volem ser pares al nostre torn». No deixa de ser curiós, però, que, vint pàgines més enllà, Rilke lloï Lou com una mare protectora que, amb la seva estimada i discreta força, tranquil·litza i protegeix el seu infant davant del precipici. Més edipià impossible!

La voluntat obsessiva de preservació de la seva força creadora, que en Rilke s’alimenta del patiment, de l’angoixa i de les pors més primitives, el constrenyen, com hem vist, a l’allunyament del quotidià, de l’amor, en definitiva de l’humà, però també de qualsevol possibilitat de «cura» de la seva «neurosi» que, a través de la psicoanàlisi, ell i Lou, com a terapeuta, es van plantejar a bastament en un moment donat. Rilke temia, per sobre de tot (i Lou pensava el mateix), que els possibles efectes benèfics de la teràpia el privessin, de la mateixa manera que l’amor humà podia fer-ho, de la seva essència creadora. En altres paraules, abocar- lo al fossar de la castració artística.

Però Rilke és, per damunt de tot, poeta, també a les cartes. En diversos moments de la seva trajectòria va patir severes crisis creatives, més o menys dilatades, però mai va deixar d’escriu- re’n. Com a resultat de tan prolífica activitat epistolar, gairebé diària, es calcula que va redactar unes 17.000 cartes adreçades a destinataris molt diferents, moltes d’elles d’una extensió considerable.

La influència de Rilke ha estat diversa i permanent, i s’ha projectat en moltes disciplines artístiques. En compositors com Xostakóvitx o Shönberg, en escriptors com J. D. Salinger, Mi- lan Kundera o Philip Roth, i en cineastes com Wim Wenders o Woody Allen. Rilke segueix essent present, avui, en llibres, tractats, estudis, programes de ràdio i de televisió, en diferents llengües, que li són sovint dedicats, i és font d’inspiració per a grups musicals. També es pot trobar fàcilment a Internet personatges coneguts citant, comentant o llegint fragments de textos de Rilke.

Lou Andreas-Salomé va néixer a Sant Petersburg el 12 de febrer de 1861, filla de Gustav von Salomé, general de l’exèrcit rus i conseller d’Estat, i de Louise Wilm, filla d’una família d’industrials. Intel·lectual, escriptora, psicoanalista (deixeble crítica de Freud), amiga d’artistes i d’escriptors, de petita ja manifestava una inclinació envers la fantasia, inventant personatges i aventures diverses. En aquestes fantasies, Déu hi tenia un protagonisme destacat, mantenint-hi una relació personal fins que, encara infant, va perdre la fe en ell. A pesar d’això, la qüestió de Déu, per a ella, mai no va deixar de ser present i fou un tema recurrent en la relació epistolar amb Rilke. Tant la família com ella se sentien russos, tot i que va créixer rebent diverses influències lingüístiques i culturals. La llengua familiar era l’alemany, va assistir a una escola privada anglesa i va tenir com a preceptor un pastor holandès, Hendrik Gillot (que, com veurem, va voler ocupar també un altre lloc), que, sentint-se estranger a Rússia, estava més preocupat per la maduració intel·lectual de Lou que no per la preservació d’un llegat cultural rus. No obstant, tot i viure sempre més fora de Rússia, no va deixar de portar-la en el seu cor, experimentant una felicitat especial quan hi retornava.

Lou va voler ser una dona independent i allunyada de les convencions socials, que defensava l’amor lliure, sense imposicions, i que considerava l’amor sexual com una passió física que, un cop saciat el desig, desapareix. En canvi, als seus ulls, sols l’amor intel·lectual i l’amistat fidel eren capaços de resistir el pas del temps. Intel·lectualment fascinant, alhora que emocionalment devastador.

Quan Rilke i Lou es coneixen, ella, amb la seva joventut, intel·ligència, lucidesa i vitalitat natural, ja havia captivat i exercit la seva influència en uns quants homes, de qui sempre bus- cava més el contacte espiritual i intel·lectual que no pas una relació amorosa o de parella, empesa en permanència per una inesgotable ànsia de coneixements. A 17 anys conegué el predi- cador protestant Hendrik Gillot (casat, pare de dos fills i tutor dels fills del tsar) que, com a preceptor, va ensenyar-li teologia, filosofia, religió, literatura francesa i alemanya i de qui declinà una proposta matrimonial, ja que l’amor que ella també sentia era més un amor ideal per un substitut humà del Déu perdut, que no un amor terrenal com el que ell sentia. El 1882, amb 21 anys, a Roma, va conèixer Paul Rée, filòsof i amic de Nietzsche. A iniciativa d’ella, intentaren formar tots tres una comunitat intel·lectual que no va reeixir, entre altres coses, perquè tots dos li proposaren matrimoni, que ella rebutjà. Tanmateix, ella hauria volgut conservar l’amistat de Rée per sempre més, però ell no pogué resignar-s’hi. Moriria en un accident de muntanya en el mateix lloc on vint anys abans Lou l’havia rebutjat. Pel que fa a Nietzsche, profundament ressentit, sublimà en part la seva frustració escrivint Així parlà Zaratustra. El 1887 es casà amb Friedrich Carl Andreas, orientalista i professor de llengües indoeuropees, que per aconseguir-la protagonitzà davant seu una escena desesperada, clavant-se una navalla al pit en un intent de suïcidi. Ella va avenir-se a la idea del casori, però amb dues condicions: no mantenir mai relacions sexuals i conservar intacte el vincle d’amistat amb Paul Rée. Tot i això, i malgrat les relacions obertes de Lou amb altres homes, van viure junts fins a la mort de F. C. Andreas el 1930. El 1892 va travessar un període emocional molt complicat en declarar-li el seu amor Georg Ledebour, periodista i polític alemany, fundador del Partit Socialdemòcrata i futur líder de la insurrecció obrera de Berlín de 1919, amb qui assistia a reunions polítiques. El que sentí per ell la portà a plantejar-se el divorci, però el lligam indissoluble que la vinculava al seu marit va fer que, finalment, desistís de la relació. També va refusar la idea del casament amb el Dr. Friedrich Pineles (conegut com a Zemek) que va conèixer el desembre de 1895, que esdevingué el seu metge habitual i amb qui, després de la ruptura amb Rilke, convisqué durant set anys, arribant, fins i tot, a quedar-se embarassada d’ell i patir un avortament suposadament accidental.

Lou visqué en una època en que la dona, en general, era educada per assumir un rol de submissió, en la idea de trobar un bon partit i tenir cura de la família, com ho havia estat la seva mare, o destinada a ser un objecte sexual –més o menys decoratiu i mantingut– pel lluïment social dels que tenien certa fortuna. Rebutjant aquest model, Lou va mostrar que la seva concepció de la vida i de la feminitat passava, primer, per un desig d’independència intel·lectual i, més tard, per la llibertat sexual i el refús de les convencions socials. L’amor a la vida fou sempre el seu credo.

La seva inquietud intel·lectual la portà també a interessar-se per la psicoanàlisi. El setembre de 1911, al congrés psicoanalític de Weimar, conegué Sigmund Freud, que va tenir el mèrit de saber veure’n no solament la bellesa sinó també la intel·ligència, i amb qui es produí ràpidament una confluència d’interessos. Lou mostrà una atracció immediata per la teoria psicoanalítica, que suposaria un punt d’inflexió en la seva vida, i una capacitat sorprenent per entendre’n els fonaments que la dugué a formar-se i a demanar, més tard, l’admissió al grup de Viena (cercle restringit de deixebles de Freud). Practicà durant molt anys la psicoanàlisi a Göttingen, i va fer alhora destacades aportacions a la teoria psicoanalítica pel que fa als conceptes de narcisisme i feminitat. El vincle amb Freud, de respecte, admiració i amistat, va seguir creixent amb el temps fins arribar a formar part del nucli familiar com a mentora d’Anna Freud, la filla petita del pare de la psicoanàlisi.

Lou va escriure obres literàries de ficció i de no ficció, no traduïdes al català: novel·les, relats, memòries, diaris, assajos, articles de premsa, una carta oberta a Freud, escrits psicoanalítics i un assaig sobre Nietzsche. Tanmateix, acostumava a no donar-les-hi massa importància, doncs no es considerava ni escriptora ni artista, tot i que va ser la lectura del seu assaig Jesús el Jueu (en sintonia amb les seves Visions de Crist) la que va incitar Rilke a voler conèixer-ne l’autora. En paraules del mateix Freud: «Era d’una modèstia i una discreció poc comunes. Mai parlava de les seves pròpies produccions poètiques i literàries. Era evident que sabia on cal buscar els reals valors de la vida. Qui se li apropava rebia la més intensa impressió de l’autenticitat i l’harmonia del seu ser, i també podia comprovar, per a la seva sorpresa, que totes les debilitats femenines i potser la majoria de les debilitats humanes li eren alienes, o les havia vençut en el curs de la seva vida.» Sigmund Freud, Lou Andreas-Salomé (1937).