El volum I d’aquesta correspondència acaba en el moment del naixement de les primeres Elegies, el gener de 1912, quan Rilke manifesta a Lou –primera lectora i destinatària predilecta dels seus escrits– el seu entusiasme* davant l’esdeveniment que semblava posar fi a la sequera creativa que el perseguia des dels Quaderns de Malte. Malauradament, tot i no ser un únic brot sobtat d’inspiració –alguns poemes i traduccions van ser publicats entretant–, trigaria encara deu anys a endinsar-se realment en les Elegies i els Sonets.**

Aquest segon volum recull l’evolució de la relació entre ells, que al llarg dels anys esdevindrà d’un profund afecte i d’una complicitat extrema, malgrat veure’s poc i, en determinades circumstàncies, també escriure’s poc. Rilke haurà de recórrer encara un àrid camí fins a la seva consagració com a poeta, que obtindrà amb la publicació de les seves dues obres majors. Pel que fa a Lou, publicarà diversos textos en què expressarà la seva visió alliberadora del rol de la dona i de la sexualitat femenina, entenent que, per al sexe pretesament dèbil, l’única manera de retrobar-se plenament, com a persona i com a subjecte de desig, és no fer seu el deure de la fidelitat. En els seus escrits tractarà, també, de la fe i de les creences religioses que, des de la infància i durant tota la seva vida, van ser per a ella objecte d’atenció i de neguit. Tanmateix, possiblement hauria estat recordada tan sols com una temible seductora d’intel·lectuals si no hagués estat presentada a Freud el 1911, moment en què va quedar captivada per la psicoanàlisi, a la qual es va abocar a partir de llavors i en la qual va acabar gaudint d’una notorietat certa. El 1913 va obrir consulta a Göttingen, el 1922 va entrar a formar part de l’Associació Psicoanalítica de Viena i fins al 1933 va publicar diversos articles, entre els quals va ser particularment valorat Anal i sexual (1915). El seu professionalisme i rigor intel·lectual, reconeguts pel mateix Freud i per la comunitat analítica, la van portar, fins i tot, a discrepar del mestre en temes gens banals com la rellevància del femení en la psicoanàlisi, l’origen de la pulsió creadora o el de la religiositat. Els seus escrits sobre el narcisisme (El narcisisme com a doble direcció, publicat el 1921, n’és la contribució més destacada) van aportar nous enfocaments avui encara vigents.

Lou segueix sent referència i suport privilegiat per al poeta. La necessitat permanent de benedicció de la seva obra és un fil que no es trenca al llarg de tota la correspondència, essent fins i tot anterior a qualsevol vincle amorós. Per sobre de tot, el lligam entre ells ha esdevingut intel·lectual, al voltant de l’acte creatiu. En les cartes d’ella, però, es pot apreciar com en aquesta etapa l’enfocament psicoanalític va guanyant pes, gradualment, en intentar donar respostano solament a les lamentacions del poeta sobre els seus símptomes i estats d’ànim, sinó també als debats que mantenen sobre la naturalesa de la pulsió creativa i la seva relació amb el sofriment. Mentre Lou, amb una aproximació naturalment conceptual, defensa que els impulsos sexuals de l’artista, de caràcter ascètic, el fan esclau del seu art, Rilke, presoner de les seves vivències, experimenta el goig de la creació únicament de manera efímera, ja que tan sols aconsegueix apaivagar el patiment per uns instants («Oh, Lou, en un poema que m’hagi reeixit hi ha molta més realitat que en qualsevol relació o inclinació que sento;quan creo, sóc verídic»).* Tanmateix, tot i la profunditat intel·lectual que va adquirint la correspondència, Lou, tan vital com sempre, parla també d’elements de la seva vida quotidiana: els gossos, els cavalls, el jardí, l’hort, la casa, el temps, les afeccions, les visites, els viatges i sovint també, amb un to sempre respectuós i admiratiu, del seu marit Andreas.

En aquesta etapa assistirem a l’agreujament progressiu de la inestabilitat mental de Rilke i a l’aparició de múltiples símptomes d’infermetat física que, irremissiblement, l’aniran consumint fins a condemnar-lo, abans d’hora, a un desenllaç fatal. Davant de la implacable evolució d’aquest procés degeneratiu, Lou, des del seu desig de curar i convençuda de l’existència d’una psicopatologia subjacent, planteja la possibilitat d’iniciar un treball terapèutic. Ell n’accepta el principi i durant un temps sospesen la idea, fins que se’ls fa palès que el geni creatiu de Rilke està indissolublement lligat al patiment inherent a la seva malaltia. La decisió, inexorable, s’imposa llavors pel seu propi pes: Rilke abans que home és poeta i, com a tal, mai no podrà renunciar al que constitueix la seva raó de ser.

Diversos factors van fer que, des dels Quaderns de Malte fins a l’adveniment de les Elegies, la producció del poeta fos més aviat escassa. Hi va contribuir, en bona part, el fiasco sentimental viscut amb Magda von Hattingberg (Benvenuta) durant els primers mesos de 1914, així com l’esclat de la Primera Guerra Mundial i el seu nefast perllongament. Ella era una pianista vienesa deu anys més jove, que sortia d’un matrimoni frustrat i que s’enamorà del poeta en descobrir Històries del Bon Déu. Encisada per la lectura, Benvenuta va escriure-li una primera carta d’admiració i agraïment, iniciant així una apassionada relació epistolar que no va tenir continuïtat en conèixer-se personalment. Per a Rilke, en ple decaïment espiritual i físic, l’acabament de la relació, viscuda amb gran intensitat, fou un cop molt dur. Una vegada més, però, la necessitat compulsiva de ressituar el sofriment –gairebé sacralitzat– en el centre absolut de la seva vida, el condueix, sense més solució, al renunciament, condició sine qua non per aconseguir retrobar la força creativa. Però no l’única; en calia una altra: el lloc. Un indret de retir, de pau, de silenci, també de solitud, una illa de treball envoltada de natura i de paisatges idíl·lics (i també, si fos possible, amb els serveis d’una abnegada minyona), que finalment es va fer realitat l’hivern de 1920 en descobrir, prop de Zuric, el castell de Berg.

Tot feia pensar que l’inici de l’anhelada nova etapa de creació, tants cops frustrada en el passat, era ara imminent. L’entusiasme de Rilke, convençut que bona part de l’univers poètic que habitava en ell restava encara per emergir i poder acomplir així la missió del poeta –expressar l’indicible i transcendir la realitat, més enllà de la insuficiència del llenguatge–, hauria hagut de desembocar en una colossal tempesta creativa. Inesperadament, però, el retrobament a Zuric d’una amiga que havia conegut a París anys enrere –Baladine Klossowska (Merline), mare del futur pintor Balthus i pintora ella mateixa–, l’obligà poc després a confrontar-se de nou al dilema, essencial en ell, d’haver d’escollir entre l’amor i la creació,d’encarar la contradicció que podia suposar ser alhora home i poeta, provocant que durant uns quants mesos el seutreball quedés ajornat. Amb alts i baixos constants, alternant períodes de convivència i de separació –primer a Berg, que aviat es van veure obligats a deixar, i després al vell castell de Muzot, que a finals de 1921 Merline va contribuir a descobrir i a condicionar–, la relació, de caràcter sovint dolorós per a l’un i l’altre, va allargar-se gairebé fins a la mort de Rilke.

Res, doncs, no havia canviat des de la relació amb Lou, vint anys enrere, excepte que llavors va ser ella qui, amb la seva excepcional lucidesa, va empènyer-lo cap a la recerca solitària de l’univers creatiu que intuïa que Rilke albergava dins seu.* L’anhel d’expressar l’indicible, de dir l’amor absolut, de mitjançar amb els àngels, seguia implicant, però, en el destí del poeta, renunciar una i altra vegada a l’encís de l’amor terrenal tantes vegades viscut. Aquesta dialèctica permanent entre la necessitat vital de crear i el desig incontenible d’estimar i de ser estimat, que des de l’inici havia constituït l’element determinant de la creació, en el cas de les Elegies i dels Sonets va encarnar-se en Merline que, molt a desgrat seu, va patir durant anys el binomi rilkià del «vol i dol» davant l’amor: el «vol» de l’absència de l’amor idealitzat que impulsa la creació i el «dol» de la presència de l’amor quotidià que la pertorba.

L’ansiejat renaixement arribà, per fi, el febrer de 1922, en forma d’un esclat de rauxa creativa extraordinàriament fecunda que en poc més de dos mesos li permeté acabar les Elegies i els Sonets. Es completava així un procés creatiu iniciat deu anys enrere, ple d’entrebancs, de dificultats, de llargs períodes infructífers i de desesperança. Però la magnitud del que encara havia de venir requeria, a més de renunciaments i de llocs adients, un element catalitzador que permetés, ara sí, el sorgiment de l’immens cabal que acabaria sent el punt culminant de la seva obra poètica. Va ser el trasbals ocasionat per la lectura, poques setmanes abans, del diari de Wera Ouckama Knoop –jove ballarina amiga íntima de la filla de Rilke que va morir de leucèmia a dinou anys– el que va fer que es desencadenés una autèntica allau creativa.

A partir d’aquí, tot el patiment que fins aleshores li havia servit per mantenir viva l’essència creadora fins a donar els seus fruits més admirables, ara l’aboca a una profunda crisi existencial i a un sofriment desesperadament estèril. La leucèmia que pateix, i per a la qual no hi ha cura, fa que els sojorns a la clínica de Valmont siguin cada cop més llargs i inútils. La penúltima carta a Lou, de l’octubre de 1925 –absolutament corprenedora–, testimonia la tortura permanent en què s’ha convertit la seva existència poc abans de la seva mort. Així, mentre que les Elegies i els Sonets atorgaven a Rilke un lloc destacat en el Parnàs, Rainer, inevitablement també mortal, patia una descente aux enfersturmentada, brutal i absolutament deshumanitzadora(«Mira, des de fa dos anys visc cada vegada més enmig d’un terror […] És un cercle viciós, esborronador, un cercle de màgia negra que m’envolta com un infern de Breughel.»).

Rilke s’havia preparat tota la vida per rebre la mort, que entenia com el destí final i desitjable de totes les coses, i de la qual volia preservar una plena consciència: havia de poder ser viscuda com una apoteosi a condició d’haver estat madurada llargament en un mateix.La mort no tenia per a Rilke el significat religiós de final de vida terrenal i accés a la vida eterna. Era la culminació de l’existència. Per a ell, la mort era el que donava ple sentit a la vida. En la darrera carta a Lou, setze dies abans de morir, i amb un to d’una gravetat extrema, Rilke, desconeixent de quin mal pateix, busca el coratge per suportar l’atroç sofriment en què viu, alhora que sembla intuir que les ombres que l’envolten es fan cada cop més amenaçadores.

La Mort, com un dels eixos essencials de la seva obra, es fusiona amb la Vida i l’Amor en la imatge de la rosa, element cabdal de la simbologia rilkiana, com a al·legoria de vida i també de lligam entre la vida i la mort de les coses. Vida i mort s’uneixen en un lloc ideal que neix de la creació del poeta, obert a l’espai interior del món («La vida s’il·lumina en la mort de les coses»).* La seva comesa és, llavors, des d’un enfocament més metafísic, fer entendre al món que l’home és un ésser per a la mort. Una mort que cal amansir, apropiar-se’n, perquè és l’única certesa de l’home.

Per a Rainer Maria Rilke, la certesa va acomplir-se el matí del 29 de desembre de 1926, al sanatori de Valmont. L’home deixava de patir. El poeta esdeveniaimmortal.

_____________

* Vegeu pàgina 161, Rainer & Lou, vol. I.

** Tanmateix, la tardor de 1915 va escriure un fragment de la futura Quarta Elegia i el 1919, una primera versió de la Desena.

* Vegeu pàgina 82, Rainer & Lou, vol. I.

* Vegeu carta «Última crida», pàgina 46, Rainer & Lou, vol. I.

*Vers del poema de Rilke «Jour d’été».

El 2 de gener de 1927, acompanyat d’uns quants amics pròxims, Rilke va rebre sepulturaa l’exterior de la vella església de Raron, en un espadat rocós sobre la vall del Roina, al cantó suís de Valais, tal com n’havia expressat la voluntat. Avui encara, un petit arbust de roses creix sobre la tomba. En la làpida, que descansa en la paret nua de l’església, hi figura l’epitafi, escrit per ell mateix:

 Rose, oh reiner Widerspruch
Lust,
Niemandes Schlaf zu sein 
unter soviel 
Lidern

Rosa, oh contradicció pura,
plaer,
no ser el son de ningú
sota tantes
parpelles

Aquests versos, d’una bellesa alhora austera i profunda, són un testimoni més d’allò que les paraules de Rilke poden expressar, més enllà de tot significat, oferintun últim repte als seus traductors i estudiosos. Les diferents capes semàntiques, la condensació de conceptes i la presència d’elements clau de la simbologia rilkiana, de les quals es deriven innombrables nivells de lectura, suscitenun cop més l’admiració del lector davant el seu geni poètic. Òbviament, res en l’epitafi no és casual. Ni els mots elegits ni la seqüència que adopten: la rosa com a element central, la contradicció (Widerspruch), intrínsecament present en l’univers del poeta, l’homonímia entre reiner (pur) i Rainer, la polisèmia de Lust, entès com a desig, plaer, passió, voluptuositat o luxúria segons la traducció, la metàfora entre parpelles (Lidern) i els pètals de rosa i la seva proximitat fonètica amb Lieder (cançons), que deixa obertes diverses alternatives d’interpretació.

El 13 de desembre de 1926, Lou havia estat informada, per carta, de l’extrema gravetat que havia adquirit la malaltia que patia el poeta. El doctor Haemmerli-Schindler, metge de Rilke, l’hi explicava que la leucèmia aguda diagnosticada poc temps abans estava ocasionant un deteriorament general irreversible. A la carta n’hi adjuntava una altra de Nanny Wunderly –amiga íntima del poeta i única persona autoritzada a visitar-lo diàriament– així com, en un full a part, les darreres paraules de Rilke per a Lou.* Aquella setmana ella escrigué cartes cada dia, en un intent gairebé desesperat d’aportar alguna resposta davant el turment del poeta, malgrat saber que seria en va. També seguí mantenint contacte amb Nanny Wunderly, a qui confessà no tenir paraules per expressar el que la mort imminent de Rilke significava per a ella. Tot aquest temps es preguntà si havia fet bé d’escriure-li, si ell havia llegit les cartes i si realment sabia que es moria. Si era així, com els seus sentiments la duien a creure-ho, no podia fer res més que emmudir i inclinar-se humilment davant la figura de l’home i del poeta, com reconegué per escrit a la mateixa Wunderly.Lou, però, no pogué estar entre el grup d’amics que van acompanyar Rilke en el seu últim viatge. Havia assistit a un congrés i en el moment de la seva mort era al tren, camí de retorn a Loufried, llegint, potser, algun dels seus poemes del petit recull que sempre viatjava amb ella.

La primavera de 1921, Rilke envià al seu editor, Anton Kippenberg, un text confidencial, que més tard es coneixeria com a Testament, en el qual, a més de les disposicions respecte a la custòdia i la gestió del seu llegat literari i epistolar, volia deixar constància de quin havia estat el paper de Merline en la creació de les Elegies –malgrat no ser el que ella hauria desitjat– i lloar la seva abnegació. Alhora pretenia també justificar, entre les exigències de l’art i la necessitat de solitud, el seu comportament erràtic amb les donesamb qui havia tingut un vincle amorós. Aquest text, confessió de la impossibilitat, un cop més, de conciliar art i amor, era un document no destinat, en principi, a ser publicat –tot i que finalment va ser-ho el 1974–, redactat en tercera persona, que perseguia el distanciament personal per tal d’aconseguir un efecte de rigor i d’objectivitat que li conferís un valor exemplar, ja que per a Rilke la imatge que volia deixar per a la posteritat era quelcom que no podia quedar en mans de l’atzar.

Lou el va sobreviure poc més de deu anys. Havent patit una mastectomia i gairebé cega a causa d’una diabetis, va morir a casa seva, a Göttingen, el 5 de febrer de 1937. Dies després hi rebria també sepultura. Potser per la seva notòria modèstia i discreció, la seva figura gairebé no ha transcendit més enllà de cercles d’iniciats, malgrat que, tant en la teoria psicoanalítica com en la reivindicació de la feminitat, les seves contribucions van ser, molt sovint, valuoses i capdavanteres. En el seu cas, però, la imatge de dona independent, seductora, cultivada, alliberada i avançada al seu temps va fer sempre ombra al conjunt dels seus treballs. Un cop més, la dona amagava l’obra, com ho enaltí Freud en el seu funeral: «Era d’una modèstia i una discreció poc usuals. Mai no parlava de les seves pròpies produccions poètiques i literàries. Era evident que sabia on calia buscar els valors reals de la vida. Qui se li acostava rebia la més intensa impressió de l’autenticitat i l’harmonia del seu ésser, i també podia comprovar, amb embadaliment, que totes les debilitats femenines i potser la majoria de les debilitats humanes li eren alienes, o les havia vençut en el transcurs de la vida.»

En el cas de Rilke, la continua reedició dels seus textos, en diferents llengües, mostra la fermesa de la seva vigència. Constantment, nous creadors donen testimoni de la inesgotable font d’inspiració que el poeta representa encara avui en la literatura i en altres disciplines artístiques:«No! Un vertader poeta no mor mai. Rilke és entre nosaltres, i mentre la seva obra trobi ànimes vibrants, cors torbats, esperits inquiets, mentre hi hagi homes aquí baix, un lloc de privilegi li serà reservat.» (Jehan Despert)*

Universalment conegut encara que no sempre llegit, Rilke exerceix una fascinació implacable en tot aquell que s’hi apropa. Parany emocional per al simple lector, repte intel·lectual per a molts estudiosos i sotrac inspirador per a literats i creadors de tota mena, l’extrema riquesa de l’univers rilkià constitueix un llegat per a la posteritat, tant a l’abast de tothom com accessible a molt pocs. En paraules de Maurice Betz:** Nul ne peut parler de Rilke sauf lui-même.

Tanmateix, però, no voldríem privar-nos de l’encís de la paraula literària –la del poeta o la de l’escriptor– que ens permet albirar, tal vegada, l’essència última de Rilke. Com la de Stefan Zweig en el seu discurs de comiat: «La seva paraula, esdevinguda creadora, sabia donar forma a la multiplicitat; les formes de la vida cercaven llur imatge als miralls sonors dels seus versos i àdhuc la mort… àdhuc la mort sortia gran i tangible del seu poema com la més pura i necessària de totes les realitats.»La de Hermann Hesse* resumint l’evolució de Rilke com a poeta:«Remarcable, aquest trajecte des de la melodia juvenil de la seva poesia bohèmia… a Orfeu, remarcable com… el seu domini de la forma creix, penetra més i més profundament en els seus neguits! I en cada etapa, ara i sempre, el miracle succeeix, la seva figura delicada, indecisa, propensa a l’ansietat, s’esvaeix, i a través seu ressona la música de l’univers; com la pica d’una font, esdevé instrument i oïda.»O la deMarguerite Yourcenar, fent-se seva la deixa del poeta més enllà de l’obra: «El record de Rilke ha esdevingut ara semblant a aquesta brisa, que reobre com una rosa de Jericó el cor endurit dels solitaris. Perquè fou trist, la nostra amargor és menys gran; estem menys inquiets, perquè visqué sense seguretat; estem menys abandonats, perquè va romandre sol.»

Marc Miró / Miquel Clua

___________

* Vegeu carta pàgina X. Rilke escriuria la seva última carta dos dies després, el 15 de desembre, adreçada al seu amic Rudolf Kassner. De contingut molt proper al de l’adreçada a Lou, revela, tanmateix, una desolació inevitablement humana davant el sofriment.

*La pensée de Rainer Marie Rilke, Brussel·les, Éditions du CELF, 1962.

**Escriptor, periodista i amic del poeta, que traduí al francès gran part de les seves obres.

*My Belief: Essays on Life and Art, Nova York, Farrar, Strauss & Giroux, 1974.

 ___________

Vine                              

Vine, tu que ets el darrer que reconec,
dolor inguarible en aquesta teranyina corporal:
així com jo cremava en esperit, fixa’t, ara cremo
en tu, la llenya es resisteix fa temps
a acceptar la flama que tu aties,
però ara jo t’alimento i cremo en tu.
En el teu furor la meva benignitat terrena es converteix
en un furor infernal que no és d’aquí.
Del tot pur, del tot lliure de plans de futur,
he pujat a aquesta embrollada foguera de dolor,
segur de no aconseguir res de venidor per a aquest cor
dins el qual les reserves han emmudit.
Sóc jo encara qui crema incognoscible?
No arrossego records dins les flames.
Oh, vida, vida: allà fora.
I jo entre les flames. Ningú no em coneix.

Últim poema de Rilke, escrit en el seu diari a mitjans de desembre de 1926.