Ho has notat només d’entrar.
La casa estranyament ensopida, gairebé inerta, òrfena de qualsevol soroll o moviment. Un silenci sobtat que res no sembla poder esberlar. I arreu, com un murmuri sord, la seva absència.
La d’aquell ésser tan irracionalment estimat. La d’aquella persona sense la qual ja no pots concebre el present i el futur, sense la qual ja no pots sentir, respirar, existir. De qui et vas enamorar perdudament, i vas seguir-ne els passos per camins iniciàtics. La mateixa que de cop acaba d’esvanir-se de la teva vida, en l’aire ofegós d’un matí d’estiu. Sense deixar rastre. Sense una disculpa. Un missatge lacònic en un tros de paper, entaforat al fons d’un calaix. Un míser mot de ruptura on poder agafar-te per donar un sentit a tanta buidor.

“Per a tu, era una alenada… per a mi, era com una paraula preciosa que aprens a dir… i la llengua se’t transforma per sempre perquè saps pronunciar-la”.

Amb la recreació d’un mite clàssic, la veu poètica de Janice Pariat ens endinsa en un relat iniciàtic on la pèrdua primitiva, l’amor i l’abandó, la memòria dels afectes, el balanceig del temps i la superposició dels espais s’encavalquen per testimoniar el misteri, a voltes dolorós, d’allò que, malgrat tot, ens uneix els uns als altres.